Com assenyala Walter B. Simon, in pre-industrial rural and predominantly illiterate societies diverse language groups may exist side by side peacefully while the members of small educated elites perform the functions of government in a shared lingua franca. Consequently, language was not an issue or a source of tensions in a predominantly rural and mostly illiterate multilingual Europe ruled by an elite that communicated in Latin and later in French (citat a Dion, 1981 :2O).

Vg. Aracil, 1982.

Un dels mecanismes de producció del prestigi és el de la retrospective historicity per mitjà del qual hom atribueix als estàndards a glorious past which helps set them apart from less prestigious varieties current in the community (Lodge, 1993 :8).

Així, per exemple, en Allemagne du Nord, la langue parlée s'est rapprochée le plus tôt et le plus près de la langue commune. Dans les pays de l'Allemagne du Sud, moins étendues et ethniquement plus homogènes (...) la langue parlée est restée plus dialectale (Raynaud, 1982 :118). Igualment en el cas francès, Lodge assenyala el fet de les local and regional speech-norms being gradually displaced by norms emanating from Paris . De fet, com continua indicant Lodge, with the spread of the belief in the identity of language and nationhood in the nineteenth century, the promotion of linguistic uniformity according to Parisian norms became a prime duty of citizenship (1993 :228).

Això, per exemple, sembla ser el que ha caracteritzat l'evolució històrica dels parlars aragonesos o lleonesos cap a la forma estàndard oral del castellà del centre de la península Ibèrica. Semblantment sembla està ocorrent amb els dialectes del nord d'Itàlia, els quals tendeixen a evolucionar cap a una convergència amb els models d'ús lingüístic més o menys basats en l'estàndard escrit. Així, es fusionen o s'eliminen oposicions no presents en el model escrit, s'homologuen processos morfo-fonològics i estructures de mot, se substitueixen grans conjunts lèxics i es canvien regles i estratègies sintàctiques quan són massa divergents del model escrit seguit (Trumper & Maddalon, 1988 :222).

És en aquest procés d'adaptació entre estructures lingüístiques que els parlants poden incórrer en el fenomen de la hipercorrecció, quan atribueixen al model estàndard formes inexistents o regles que no són d'aplicació escaient en determinats casos (Pateman, 1987 :78).

Cal no oblidar que es pot donar el cas de fer creure als parlants que la seva varietat és un dialecte mal parlat de determinat estàndard, tot i que estructuralment pugui pertànyer a un altre grup de parlars. Donat que, en principi, els individus només saben què parlen o què no parlen a través de les informacions que els arriben socialment - en la seva comunitat, l'escola, la premsa, etc. - aquells poden ser influïts en el sentit de fer-los ser percebuts com a parlants d'una modalitat - òbviament poc prestigiosa - més o menys pròxima a un estàndard exogen i incitar-los a substituir els vernacles i a adoptar l'estàndard foraster dominant com a varietat col.loquial habitual.

Això no obstant, cal tenir present que, en el cas del francès com en molts d'altres, el procés ha estat lent i costós : il faudra se rappeler que c'est seulement au XXe siècle, aprés une longue évolution suivie d'une profonde révolution politique, mais surtout après avoir digeré les fruits de la Révolution industrielle, que les parlers de la majorité des Français sont devenus plus ou moins uniformes, ou au moins intercompréhensibles (Mackey, 1994 :62).

En el cas del País Valencià, Ninyoles (1978 :56) destaca com durant la segona meitat del s. XIX i la primera del XX, la mobilitat social i la substitució lingüística esdevenen fenòmens connexos. El canvi d'idioma - diu aquest autor - constituirà el resultat inevitable dels canvis que es produeixen en la posició social d'individus i grups. Ara bé : a diferència d'èpoques anteriors, en què aquell canvi s'operava dins un mateix nivell social, ara s'estén a nivells diversos : oligarquia terratinent, classes mitjanes i petita burgesia - i contemporàniament, afegeixo jo, ja de forma generalitzada entre molta de la població urbana. 

Les comparacions valoratives amb altres grups o amb els seus membres individuals poden
convertir-se en un aspecte important de l'autoimatge d'una persona, especialment quan aquesta es considera marginada dels altres i (explícitament o implícita) « inferior » a ells en aspectes importants . El fenomen és corrent i pot ser massiu, com ara la creença dels negres en la seva pròpia inferioritat respecte dels blancs (Tajfel, 1984 :362 i 364). De fet, segons Merton, l'individu orienta la seva conducta en base a l'aprovació o el rebuig de grups als quals ell no pertany. Els grups de referència són grups estranys que actuen d'escales de valor per a l'acció individual i constitueixen el sistema de referència dins del qual l'individu valora el seu comportament i el dels altres (citat a Dahrendorf, 1975 :49).

Adoptem aquí el punt de vista de Lieberson (1981) sobre el fet que les causes del bilingüisme i les de la substitució lingüística poden ser separades i distintes. Assumim, doncs, que les pressions a favor i en contra de l'adquisició d'una segona llengua són, com a mínim, parcialment diferents de les pressions que intervenen sobre els pares pel que fa a la llengua que usaran per pujar els seus fills (p.130).

El mateix informe que el gran impulsor de la política lingüística francesa després de la Revolució, l'Abbé Grégoire, adreça a la Convenció s'intitula « Informe sobre la necessitat i els mitjans d'anihilar els « patois » i universalitzar l'ús de la llengua francesa » (vg. Balibar & Laporte, 1976 : 179-197 i Viana, 1995 : 275-284.). 

Això no vol dir que no pugui produir-se un conflicte de tipus social a l'entorn de la modalitat
estàndard, entre els partidaris de l'allunyada modalitat existent i els d'un nou estàndard més acostat als col.loquials actuals. Alguna cosa d'això hi ha entre les modalitats « katharevousa » i « demotiké » en el cas grec.

Vegeu Ferguson (1988).