En l'examen comparatiu dels diferents casos de contacte lingüístic on el factor polític és el més desencadenant trobem històricament situacions en què el grup en contacte ha evolucionat cap a l'abandonament de la varietat lingüística pròpia en la comunicació amb els seus fills i d'altres que es caracteritzen per la permanència força o molt estabilitzada de la varietat o varietats pròpies en aquesta funció comunicativa. Aquests últims casos semblen desafiar, per tant, la hipòtesi general que afirmaria que els grups humans massivament bilingüitzats i amb una plena o total ocupació de funcions públiques per part d'una varietat estàndarditzada estructuralment allunyada o clarament basada en un sistema lingüístic diferent evolucionen intergeneracionalment cap a l'extinció dels seus codis nadius, donada la interrupció habitual de la transmissió de les seves varietats vernaculars a les generacions posteriors.

L'interrogant sorgeix, doncs, en comparar les situacions anomenades de 'substitució lingüística' amb les catalogades com de 'diglòssia' (en la terminologia i sentit de Ferguson).

Si fos certa ineluctablement la hipòtesi que les societats amb bilingüisme massiu i distribució de funcions socials -sovint entre institucionalitzades i individualitzades- de varietats estructuralment força o molt diferents evolucionen generalment cap a la selecció d'un sol codi per a totes les funcions, fins i tot les de comunicació intergeneracional, el futur de la linguodiversitat del planeta podria potser semblar ja sentenciat, donat l'actual procés d'extensió a nivell planetari de les àrees tradicionals de comunicació possibilitada per les noves tecnologies de la comunicació i el fet de la globalització de l'economia.

De fet, fins ara sembla que, en general, només poden resistir aquesta tendència a la substitució lingüística aquelles comunitats políticament subordinades que poden fer prevaldre, pel fet del predomini d'autorepresentacions positives basades ja sigui en la seva situació econòmica o com a herència cultural, una interpretació positiva i no pas negativa de les seves varietats lingüístiques i globalment d'elles mateixes com a grup humà. Catalunya, per exemple, sembla ser un d'aquests pocs casos, en què, malgrat tota la pressió política -i, potser, en part per això- la majoria de la població nativa ha tendit a conservar, si més no fins ara, les seves varietats vernaculars. Això no obstant, l'evolució de situacions inicialment diglòssiques cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats vernaculars pròpies i, en canvi, l'estabilització més o menys equilibrada de la reproducció social d'aquelles, són fenòmens coexistents en la pròpia àrea catalanòfona. Així, la gradual tendència històrica a la substitució de les varietats pròpies pel castellà al País Valencià i la iniciada més actualment, en especial a causa del matrimoni mixt, a les Illes Balears, contrasten amb el cas de la Catalunya estricta, on el grup de L1 catalana tendeix amb més claredat no solament a la conservació de les varietats pròpies en la transmissió generacional sinó també a un comportament electoral molt més favorable a les idees de normalització lingüística i de revitalització de la pròpia identitat col.lectiva.

En les situacions habitualment qualificades de 'diglòssies', tot i sense poder arribar a afirmar la seva immutabilitat i perennitat, sí que cal observar que molts d'aquests casos porten persistint -o, en tot cas, sense evolucions negatives per a les varietats vernaculars- períodes similars als que han necessitat altres situacions per canviar radicalment. Potser l'exemple més clar d'aquesta tipologia és, com ja va indicar el mateix Ferguson, el cas suís-alemany, tot i que segons el mateix autor trobaríem uns dos-cents casos més que encaixarien en la noció clàssica de 'diglòssia' que ell mateix va establir.

De fet, tal com ha assenyalat el mateix Ferguson, la característica més fonamental de la seva tipologia de diglòssia és el fet de la distribució radical de les funcions, on mai la varietat estàndard no és usada per cap grup social per a la comunicació informal quotidiana. Amb la intervenció, doncs, d'aquesta categorització clarament separada de les varietats i de les seves funcions, les modalitats orals no són qüestionades ni pels grups de més alt estatus social i semblen conservar tot el seu prestigi respecte de l'estàndard oficial, el qual mai no és adoptat en les comunicacions individualitzades.

Les situacions de distribució diglòssica de funcions acostumen a presentar, però, la coexistència de varietats percebudes com a pertanyents a una mateixa 'llengua'. Això pot ser especialment clar en els casos àrab i grec. Usin el que usin la gent, les dues varietats són viscudes com a innegablement àrabs o gregues. No es planteja, en principi, cap problema identitari per raó de l'estàndard -especialment escrit- en difusió.

Fixem-nos, doncs, que en els casos categoritzats com a 'diglòssies', pot ser que la varietat de les comunicacions institucionalitzades no sigui associable a cap grup exterior de referència -pel fet que 'pertanyi' al mateix grup- o bé que ho pugui ser però aquest no sigui vist com a col.lectiu amb el qual emmirallar-se o amb qui assimilar-se -com pot ser el cas del suís-alemany. Així, del contrast entre les varietats no sembla desprendre's per als parlants cap representació negativa que els hagi de portar a l'abandonament dels vernacles en favor de l'estàndard en la comunicació informal quotidiana. De fet, pot ser fins i tot que passi a l'inrevés. Tant en els països àrabs com en el cas grec i, fins i tot, en el del suís-alemany sembla haver-hi mostres de la puixança dels vernacles que, en lloc de recular, augmenten l'ús o fan evolucionar les varietats formals cap a característiques estructurals dels col.loquials.

Fonamentalment, doncs, la raó de l'estabilitat relativa d'aquests casos de distribució diglòssica, ha de cercar-se en la dimensió político-cognitiva: cap dels casos habitualment analitzats no són situacions de subordinació política com els de les comunitats europees minoritzades. La percepció de dependència i, en conseqüència, d'autodenigració tot adoptant un grup o elements culturals estrangers com a referent principal de conducta i de valors, no tenen, doncs, perquè produir-s'hi. Sembla clar, per tant, que no deu ser el simple fet de la bilingüització i de la distribució asimètrica de funcions allò que pot dur a la substitució intergeneracional, sinó el context político-econòmic en què té lloc aquesta bilingüització i els significats i representacions que s'hi associen per part dels seus protagonistes.

 

Si això és així, ¿com podrem assegurar adequadament la comunicació lingüística entre el conjunt de la humanitat i alhora continuar disposant d'un índex acceptable de diversitat lingüística?

Potser alguns principis vàlids per a aconseguir la comunicació planetària i no provocar un seguit de substitucions lingüístiques podrien ser els següents:

1) que la coexistència igualitària ha d'estar basada en una distribució de funcions apropiada, tot partint del principi de 'subsidiarietat' europeu, que instituiria la norma que tot allò que puguin fer les llengües locals no cal que ho faci la interlingua. La idea-força fóra la protecció suficient dels espais ecosistèmics propis;

2) que el fet de disposar de competència suficient en la interlingua no elimina ni el dret ni la necessitat de les comunitats lingüístiques humanes d'usar els seus codis plenament i en el màxim de funcions locals;

3) que els poders públics planetaris han de difondre una ideologia favorable clarament a la diversitat i a la igualtat lingüístiques, tot impulsant l'autodignitat dels grups menys afavorits i contrarestant representacions populars tan esteses com la 'ideologia de l'estàndard' o fenòmens com l'autopercepció subordinada a 'grups o llengües de referència' exteriors considerats com a models per assimilar-s'hi;

4) que una atenció suficient haurà de ser donada a les metodologies de desenvolupament de la competència comunicativa en la interlingua, a fi d'assegurar un nivell suficient òptim per a les diferents generacions d'individus que l'hauran d'anar adquirint, per tal d'evitar que uns resultats inadequats puguin dur als progenitors capacitats per fer-ho a decidir d'usar com a L1 dels fills la interlingua i no la varietat nativa del col.lectiu; i

5) que caldrà una atenció especial en l'articulació dels casos en què un grup lingüístic determinat tingui contacte social freqüent amb un nombre considerable d'individus que tinguin la interlingua com a L1, donat que, molt probablement, la tendència predominant serà a l'establiment de l'ús de la interlingua com a norma habitual, amb potencials repercussions sobre la reproducció intergeneracional de l'altre codi si les poblacions van integrant-se socialment.